APRENENTATGE MEDIAT PER LA TECNOLOGIA: Una experiència propera (i una explicació de com dimonis aconsegueix l'aprenentatge significatiu...)

Història completa

Entrevistador: Bona tarda, voldria preguntar-te per alguna experiencia en que la tecnologia ha tingut un paper important en una situación d’ensenyament-aprenentatge.

 Professor: Mira, si vols puc explicar-te el projecte “Blog d’escola” que vàrem començar fa tres anys, a partir del qual els alumnes de 6è s’encarreguen de realizar el manteniment del blog de l’escola. Vàrem adonar-nos de diversos aspectes que ens van fer prendre aquesta decisió: en primer lloc, vam constatar que els alumnes sovint tenen poca participació en la dinàmica de l’escola, més enllà d’assistir a les classes i realitzar les activitats pertinents. En segon lloc, vàrem pensar que calia oferir una dimensió pràctica als continguts que s’havien treballat a nivell informàtic durant tota la seva escolaritat. La creació d’un blog d’escola és una mena de compromís dels alumnes cap al centre que els ha vist créixer durant molts anys, i així ells hi poden deixar el seu granet de sorra. I, com no, la necessitat de canviar el posicionament dels alumnes davant la feina: normalment es mostraven com a subjectes passius, vivint en una mena de bombolla idíl·lica i controlada. Aquests alumnes, els de 6è, en un any es trobaran a l’Institut, i en un tres i no res hauran d’accedir a estudis superior, els qui ho escullin, o al món laboral, en uns altres casos; sigui l’opció escollida l’una o l’altra, pensem que cal passar-los la pilota i no ser nosaltres els que anem marcant per on flueix la seva vida. Són ganes, en definitiva, de convertir-los en subjectes actius, ciutadans pensants. Aquest potser va ser l’objectiu principal que vam abordar.

 Entrevistador: Quants anys portes fent de docent i quin és el teu grau d’experiència amb les noves tecnologies?

 Professor: Porto uns 6 anys, i faig servir les TIC tant a casa com a l’escola. El meu càrrec de coordinador d’informàtica m’ha obligat a formar-me, però és un camp que m’interessa especialment.

 Entrevistador: Com vas presentar aquest projecte als teus alumnes?

 Professor: La creació d’un blog d’escola restava pendent, així que vam decidir que podia ser una bona excusa per tal que els alumnes més grans agafessin una responsabilitat important en relació a la seva escola: ells són els encarregats de recollir les informacions que tots els cursos, des de P3, volen que apreguin al blog, i de gestionar-les- D’aquesta manera aconseguim que, a més de posar en pràctica coneixements específics sobre l’ús de les TIC, s’impliquin en la dinàmica de l’escola de manera activa, i hagin d’organitzar-se i complir un calendari d’accions prèviament marcat.

Entrevistador: Intueixo que l’objectiu primordial no era l’aprenentatge i posada en pràctica de les seves habilitats informàtiques, m’equivoco?

 Professor: No, no t’equivoques pas. Ara, amb el treball competencial no situem els continguts d’informàtica sota una sola matèria, sinó que esdevé un coneixement funcional que ens ajuda a abordar aprenentatges vinculats a d’altres competències. En aquest cas la tecnologia ens va servir per tractar aspectes com l’autonomia i iniciativa personal, la responsabilitat personal vers el treball col·lectiu, el compliment estricte d’un calendari d’actualitzacions marcat per ells mateixos (tot i que suggerit per mi), la recerca activa,... En definitiva, el menys important era que demostressin que sabien molt d’informàtica, com veus. Per nosaltres, i sobretot en un marc curricular competencial, la dimensió de l’aprendre a ser es vincula directament amb l’aprendre a fer, i entenem que aquests aspectes d’iniciativa i treball autònom són més importants inclús que continguts específics d’una o altra àrea: entenem que si un és curiós, sap fer recerca, sap gestionar la pròpia feina i és rigorós amb sí mateix, és difícil que li vagi malament a la vida.

 Entrevistador: Per què un blog?

 Professor: Sovint les activitats escolars tenen un caire teòric: són, en gran mesura, supòsits. Ara bé, ¿com ens sentim quan tota una comunitat (en aquest cas, educativa) posa en tu la responsabilitat d’administrar quelcom amb un significat i una rellevància importants? Quins entrebancs reals hi ha en el treball cooperatiu? En definitiva, la intenció va ser enfrontar als alumnes de 6è amb un fet real, sense embuts ni paraigües, i que aprenguessin de l’experiència; perquè també cal dir-ho, no totes van ser bones experiències. A més, cap altra eina posa en joc tantes competències personals i col·lectives, com les que ens ofereixen les TIC, i en aquest cas el blog: requereixen de planificació, treball constant, compromís, gestió de la informació rebuda, processament de textos, priorització de continguts, recerca compartida i individual i, com no, un sentit fonamentalment pràctic i real.

 Entrevistador: Un projecte així, requereix d’una gran infraestructura, a nivell d’equipaments informàtics?

Professor: No, de cap manera. S’ha de tenir una base per començar a treballar, però no cal res molt sofisticat. Nosaltres disposem d’equips informàtics a l’aula d’informàtica, on hi ha també una pissarra digital. Hi ha dues pissarres digitals més a dues aules. Tenim també un ordinador a cada aula, i equips portàtils. També et dic que hi ha elements dels quals es pot prescindir. Per exemple, nosaltres revisàvem entre tots, el blog a les reunions de coordinació, i el visualitzàvem a la pissarra digital; això és un luxe, però també es podria fer sense aquesta eina.

 Entrevistador: Així, explica’m de manera una mica més concreta quines activitats eren dutes a terme pels alumnes de 6è.

 Professor: A començaments de curs, els vaig presentar el projecte tot explicant la gran responsabilitat que teníem, i com podia arribar a ser de fascinant tot aquest procés. Vam estar mirant diversos blogs que ells em van proposar per analitzar-ne bàsicament l’estructura. En relació a les troballes jo mateix vaig elaborar un dossier molt finet on s’explicava qué s’esperava del blog de l’escola, quines informacions bàsiques havia de contenir i quan s’esperava que s’anessin fent les actualitzacions. Aquest dossier també explicava que ells havien de constituir un grup de treball eficient, amb encarregats de cada secció, com per exemple el “coordinador de textos” (encarregat de recollir els textos elaborats a mà pels altres cursos i gestionar aquestes informacions), el “director de disseny” (encarregat de millorar l’aparença del blog, i aportar-hi elements interactius), el “director general” (encarregat de vetllar perquè totes les decisions de les diferents seccions es reflectissin de manera harmònica al blog),... Aquests càrrecs tenien una duració de tres setmanes, així que tots anaven passant per diferents rols. Com ja saps, aquesta escola és cíclica (no arriba a una línia) i els grups no solen tenir més de catorze o quinze alumnes, així que tot és molt àgil. Cada setmana, a la sessió de tutoria discutíem possibles canvis o entrebancs, i poc a poc la feina va anar quedant en les seves mans.

 Entrevistador: I com vas fer l’avaluació?

 Professor: Evidentment, l’acompliment dels terminis d’actualitzacions, i el seguiment compartit (ho fèiem entre ells i jo, i acceptàvem suggerències dels altres membres de la comunitat educativa), ja ens donava pistes de la bona marxa de l’activitat. Però, per tancar aquest projecte, vam encarregar als alumnes la realització d’un Power Point sobre el procés dut a terme, i sobre les implicacions que els va exigir. Aquí és on vàrem veure el canvi que havien fet la majoria d’ells, ja que no es va donar cap pauta, i el treball final sempre ha estat molt bo. Penseu que aquest Power Point serveix de guia inicial per als alumnes que enceten cada any aquest projecte, tot i que si et dic la veritat, a partir del segon mes, els grups comencen a buscar-se la vida i deixen de banda aquest material; per mi això, és un molt bon senyal.

 Entrevistador: Quin va ser, aleshores el teu paper?

 Professor: Al principi era més un formador, però poc a poc vaig anar convertint-me en un supervisor.

 Entrevistador: Quines van ser les dificultats amb que es van trobar els alumnes?

 Professor: Les normals quan et demanen una cosa que no has fet mai: desorganització, incompliment de dates, manca de coordinació i la necessitat constant de demanar-me ajuda. Però, poc a poc, això va canviant.

Entrevistador: Creus que s’ha produït un aprenentatge significatiu en els teus alumnes? En quins aspectes?

 Professor: Mira, molts d’ells, a dia d’avui encara passen per l’escola i m’expliquen com els va anar de bé encarregar-se del blog de l’escola. Quan parlem me n’adono que aquella va ser la primera experiència d’aprenentatge que van tenir veritablement lliure; i al “tanto”, perquè aquesta llibertat tenia al darrera un compromís i una responsabilitat, perquè ells eren lliures per fer-ho com volguessin, però la feina se’ls demanava igual. A molts els va quedar la idea que responsabilitzar-se de la feina i aprendre era quelcom vital i inherent a l’ésser humà. Aquest esperit d’implicació, de vetllar per la comunitat que t’envolta, i de cercar allò que veritablement t’interessa no acceptant el que se’t dóna i prou, per a mi va ser el veritable aprenentatge significatiu que van fer. Ei, i no oblidem que abans, els seu concepte d’anar a escola es basava en seure a una cadira i esperar que el mestre posés exercicis. El blog va plantar la llavor per a un canvi de plantejament, basat en la interpel·lació, en el segell propi i en la vivència de l’aprenentatge, no pas en la supervivència.

 Entrevistador: Vols afegir alguna cosa més?

 Professor: Si per tu ja n’hi ha prou, jo em dono per satisfet.

Entrevistador: Doncs moltes gràcies per la teva col·laboració, i que continuis amb aquestes ganes de canviar a millor la vida dels teus alumnes.

Per qué aquesta història il·lustra l’aprenentatge significatiu?

Tot i que inicialment vaig tenir dubtes sobre la idoneïtat del cas escollit, donat que semblava que l’objectiu final d’aquesta seqüència d’ensenyament-aprenentatge era millorar la competència dels alumnes en l’ús de les TIC (res més lluny de la realitat), em sembla que el cas il·lustra perfectament els postulats del mòdul escrit per en Jonassen. En primer lloc, perquè el cas il·lustra una seqüència en la qual s’aposta per l’enfrontament directe dels alumnes amb una situació real i no pas un supòsit. En segon lloc, perquè el problema en si està tan poc definit que enfronta als alumnes amb la seva pròpia llibertat d’acció i decisió, fet al que estan poc o gens acostumats. I en tercer lloc, perquè l’ambigüitat i la carència de pautes, fan que els alumnes hagin d’enfocar el problema en qüestió des de diferents perspectives cercades per ells, averiguant per si mateixos la idoneïtat o poca eficiència d’una o altra. I tot això mediat per una tecnologia que ofereix la possibilitat d’aglutinar diferents competències i habilitats que, d’una altra manera, hagués estat impossible. D’aquesta manera, i seguint els supòsits sobre constructivisme postulats per Jonassen, Peck i Wilson, 1999, crec que el fet que els alumnes de 6è hagin de realitzar el manteniment del blog d’escola, amb tot el que això implica, constitueix una experiència real a través de la qual els alumnes van construint les seves pròpies interpretacions del món físic mitjançant aquesta activitat que suposa la creació d’un model mental concret. Penso que la riquesa de l’activitat en qüestió és innegable, donat que crear nous models mentals per a la competència d’autonomia i iniciativa personal, és un guany d’importància cabdal per tal que els alumnes abandonin la desídia inherent a determinades formes d’educar del nostre sistema educatiu. Aquest procés d’enfrontament als requeriments d’aquesta activitat escollida, fomenta la individualització de la percepció de la realitat per part de cada alumne; és a dir, en aquest procés de recerca, construcció i compartir, cada persona va elaborant una visió particular i original del món que l’envolta. Com es diu en un moment de l’entrevista, El blog va plantar la llavor per a un canvi de plantejament, basat en la interpel·lació, en el segell propi i en la vivència de l’aprenentatge, no pas en la supervivència; aquest segell propi de que es parla, neix precisament d’aquesta elaboració particular d’idees i estructures mentals per a interpretar la realitat. Seguint amb els postulats d’aquests tres autors, veiem que els alumnes de 6è estaven obligats a interaccionar amb el medi ambient que els envoltava, fet pel qual tenien el suport del context que ells estaven vivenciant, per tal de comprendre millor les informacions o idees que anaven tenint o anaven trobant pel camí; sovint, en els entorns d’aprenentatge massa artificials, els alumnes no compten amb el recurs del medi ambient per tal de situar les informacions que reben, i es perden enmig d’un mar d’idees inconnexes i aparentment sense sentit. Per tant, des d’una perspectiva constructivista, el context en el que se sustentava aquesta activitat era totalment significatiu pels alumnes (la seva escola, la seva comunitat, el seu blog, els seus interessos i la seva llibertat), fet pel qual, les habilitats que es van posar en joc i les noves competències que van adquirir també van ser eminentment significatives. Potser ens hauríem de fer la pregunta, hauria pogut aquest mestre fer incidència sobre la competència d’autonomia i iniciativa personal de millor manera?; per a mi, la resposta és clara: potser es podria haver fet de manera diferent, però no crec que millor, donat que de forma totalment inconscient va entendre que el coneixement no es pot transmentre, per tot el que ja he dit abans, sinó que el que cal fer és crear entorns educatius enriquits, per tal que cada alumne pugui construir el coneixement, en comunitat però de forma particular. Continuo argumentant en favor de l’experiència plantejada en el meu cas, donat que el mestre parla en diverses ocasions de la curiositat dels alumnes, com a motor principal per a aprendre. En relació a aquesta idea, als apunts del mòdul se’ns explica que la construcció de coneixement s’estimula per una necessitat o desig de saber. Francament, és molt més fàcil que hi hagi desig de saber, quan l’activitat plantejada és motivadora i oberta, que quan és tancada, pautada fins a la desesperació i feta a mida del professor, i no de l’alumne. Voldria enfatitzar també, la dimensió de treball col·laboratiu, cooperatiu i en comunitat d’aquesta activitat. La realització periòdica de reunions entre els alumnes, les reunions de seguiment realitzades amb el tutor i les trobades constants amb la resta de mestres de l’escola per negociar les informacions que apareixerien o serien obviades al blog, em fa entendre la idea constructivista que explica que aprendre és un diàleg, un procés de negociació, tan intern com social. Com diuen Duffy i Cunningham, 1996, aprendre és inherentment un procés social-dialògic. Per a mi, i en relació a aquesta idea, em sembla molt encertada l’opció del mestre de marcar determinats càrrecs o rols, per tal de delimitar la tasca de cada alumne temporalment, i obligar-lo a treballar des d’una o altra perspectiva. D’aquesta manera, el mestre es va assegurar que cada alumne tindria la possibilitat de donar la seva opinió i el seu “toc”personal a l’activitat, restant la influència del tarannà personal de cada alumne; és a dir, si tenim un alumne tímid amb poca influència sobre el grup, quan exerceixi de director general els demés hauran d’escoltar-lo i valorar les seves opinions i formes de veure les coses. Voldria lligar això, a la idea que les creences i els coneixements dels nostres companys influeixen en la nostra manera de pensar. Per tant, crec que l’activitat escollida assoleix els principis de l’aprenentatge significatiu, que ha de ser:

1.Actiu: Els alumnes es responsabilitzen del seu propi procés d’aprenentatge, com es fa visible per les explicacions del mestre. De fet, explica que un dels objectius que es va marcar a l’inici era fer passar a aquests nois i noies, d’alumnes passius a subjectes actius.

2.Constructiu: Es fa palés que els alumnes acomoden els nous aprenentatges a les seves antigues estructures, i reinterpreten el món que els envolta i els seus requeriments des d’una nova perspectiva, ara, això sí, molt més dotada de significat.

3.Col·laboratiu: El treball col·laboratiu és la base d’aquesta activitat. Les interaccions que es donen constitueixen una riquesa que els apropa a noves concepcions de la feina i de la seva pròpia persona. A més, en el cas de l’activitat escollida, tenen al darrera tota la comunitat educativa, amb la qual han d’interaccionar també de forma obligada, donat que el blog és una eina de comunicació que tots els membres d’aquesta comunitat fan servir; per tant, van haver d’escoltar i modelar les aportacions que feia cada membre de la comunitat.

4.Intencional: La intencionalitat és inherent al cas que ens ocupa, ja que la responsabilització dels alumnes vers la tasca no deixava lloc per l’assoliment de fites de forma casual o fortuïta.

5.Conversacional: La construcció de coneixement, tant a l’escola com a casa, és l’arrel d’aquest procés de manteniment del blog, com ja he explicat abans.

6.Contextualitzat: La realitat del problema plantejat, fugint de supòsits teòrics, ofereix el guany de l’entorn com a suport per a comprendre i interpretar les noves idees i troballes de forma completa i meridiana.

7.Reflexiu: Sense dubte, la reflexió sobre els processos i decisions implicades en el procés de manteniment del blog, constituïa un nou punt de partida per a la següent actualització. Aquesta reflexió permetia als alumnes millorar el blog en relació a disseny, enllaços, gestió de textos i imatges,...

Voldria fer referència ara al fet específic de l’assoliment d’un aprenentatge significatiu, causat per l’ús de la tecnologia amb els nostres alumnes i, en concret, amb els alumnes de 6è de l’escola que ens ocupa. Començaré parlant dels models mentals. L’ús de la tecnologia va permetre als alumnes representar físicament els processos mentals que, de forma implícita, havien estat estudiant en la seva escolaritat. És a dir, tot i que el treball autònom, l’organització de la feina, l’elaboració de guions de treball i d’altres aspectes que aquesta activitat va posar en joc, es treballen aparentment en la realització de moltes activitats escolars, el fet d’haver d’enfrontar-se a una situació real en que la tecnologia va tenir un paper cabdal, va permetre als alumnes representar aquestes habilitats i construir un model mental dels fenòmens que s’havien explorat i manipulat. La naturalesa vivencial d’aquesta activitat, i el seu caràcter computacional, va oferir l’oportunitat als alumnes d’operacionalitzar i externalitzar els seus models mentals, resultat evident de l’aprenentatge significatiu.

L’altra evidència de que s’ha produït un veritable aprenentatge significatiu és el canvi conceptual. Si ens remetem a l’entrevista realitzada, veiem que el mestre diu, “les activitats escolars tenen un caire teòric: són, en gran mesura, supòsits. Ara bé, ¿com ens sentim quan tota una comunitat (en aquest cas, educativa) posa en tu la responsabilitat d’administrar quelcom amb un significat i una rellevància importants? Quins entrebancs reals hi ha en el treball cooperatiu? En definitiva, la intenció va ser enfrontar als alumnes de 6è amb un fet real, sense embuts ni paraigües, i que aprenguessin de l’experiència”. En aquesta línia, veiem que el mestre tenia clar que, sovint, les activitats escolars són essencialment reproductives i només acaben variant les relacions entre conceptes, i no a una reestructuració dels models conceptuals dels aprenents (Carey, 1988). La idea de base de l’experiència dissenyada per aquest mestre, es basava en l’enfrontament dels seus alumnes amb una situació poc definida i essencialment oberta i sense massa pautes, és a dir, la llibertat absoluta dins d’una responsabilitat també absoluta. Aquest punt de partida, va fer que els alumnes se n’adonessin que no podien afrontar la situació amb les seves actuals teories, fet pel qual es va fer necessari un canvi de paradigma. Aquest canvi conceptual radical (Thagard, 1992) va obligar als alumnes a canviar el seu marc d’acció per acomodar les noves idees. Sense aquesta reestructuració hagués estat impossible per a ells fer-se càrrec amb eficiència de la tasca encarregada. I, finalment, entenent que el mètode d’ensenyament tradicional havia generat en els alumnes uns models mentals nodrits per teories simplificades i desconnectades, els requeriments d’aquesta tasca, aparentment innocent, els va obligar a reflexionar i experimentar, a interaccionar amb una nova concepció del treball i de la implicació personal i col·lectiva, per tal que la tasca i les competències requerides fossin comprensibles i coherents amb els seus models mentals; així, el canvi conceptual va començar a aparèixer entre les runes de les antigues estructures de coneixement, ara ja sí, obsoletes.

Hem parlat de models mentals i de canvi conceptual, però, quin paper va tenir el mestre en tot aquest procés? Si ens remetem a l’entrevista veiem que el mestre respon a la pregunta sobre quin va ser el seu rol: “Al principi era més un formador, però poc a poc vaig anar convertint-me en un supervisor”. El problema dels alumnes i, evidentment de totes les persones, és que quan intentem abordar un determinat problema d’una sola manera, i d’aquesta manera no arribem a una informació conceptual del problema, no entenem els sistemes més importants que hi tenen lloc. Per aquest motiu, considero que el paper variable del docent en aquesta qüestió va ser totalment encertat. El mestre va ajudar inicialment a construir una representació del problema ( “A començaments de curs, els vaig presentar el projecte tot explicant la gran responsabilitat que teníem, i com podia arribar a ser de fascinant tot aquest procés. Vam estar mirant diversos blogs que ells em van proposar per analitzar-ne bàsicament l’estructura. En relació a les troballes jo mateix vaig elaborar un dossier molt finet on s’explicava qué s’esperava del blog de l’escola, quines informacions bàsiques havia de contenir i quan s’esperava que s’anessin fent les actualitzacions. Aquest dossier també explicava que ells havien de constituir un grup de treball eficient”)  per tal d’anar cedint paulatinament la tasca de representar i solucionar els següents problemes que van aparèixer, als alumnes.

Per a acabar, voldria fer referència a la manera com el mestre va avaluar aquesta activitat, i que, per a mi, constitueix en part una mostra del que entenem com a valoració del canvi conceptual. Remetent-nos a l’entrevista veiem que el mestre diu, “vam encarregar als alumnes la realització d’un Power Point sobre el procés dut a terme, i sobre les implicacions que els va exigir. Aquí és on vàrem veure el canvi que havien fet la majoria d’ells, ja que no es va donar cap pauta, i el treball final sempre ha estat molt bo”. Tot i que aquest treball no es va poder comparar amb un altre de naturalesa similar, resulta molt significatiu el fet que no van requerir de cap pauta per a elaborar un material final de qualitat, mentre que durant tota la seva escolaritat havien requerit d’ajudes i suports constants per comprendre i adequar-se als requeriments dels mestres. En d’altres paraules, van fer-se tan seva aquesta tasca que tenien un discurs propi de qualitat.